Relats de socis

Hola soc Pere ,i us faig cinc centims de la grimpada per la aresta nordest del Gra de Fajol.

Aixo va ser el dia 19 de juliol, vaig anar a Vallter disposat a fer un entrenament de correr , pero just arribar al parking hem vaig trobar amb els meus cosins la Pili i l´Ernest, hem varen proposar de fer la grimpada al Gra de Fajol , i no m´ho vaig pensar dos cops. Sortiem a les 9, 30h del parking i varem tornar a les 1h. Molt recomanable, no varem fer servir la corda, tot i que s´hauria d´haver fet servir.Molt guapo.

El dia 11 de juliol en David,Sergio i l’alvar es varen apropar fins a vallter per escalar la vía vall d’en Bas a la cara sud del gra de fajol petit una via d’uns 165 metres i 6a.

La paret es troba en un lloc fantàstic amb bones vistes i molta tranquil·litat. per arribar a peu de paret s’han de fer 3 ràpels

utilitzant les mateixes reunions de la via un cop a peu de paret l’alvar obra el primer llarg 5- el mes fàcil, en Sergio obra el segon llarg 5+ aquí ja es comença a ficar seria la cosa en Sergio comença a pasar els primers dubtes,el 3 llarg el torna a fer l’alvar 6ª en principi el mes difícil una sortida vertical en una tapia ven llisa però l’aconsegueix treure a partir d’aquí semblava que ja s’havien acabat les dificultats però sortint de la 4 reunió l’alvar no les te totes per poder continuar, el cocu li comença a fer males pasades i decideixen abandonar ja que ningú va voler provar l’últim llarg. En definitiva ja tenim l’excusa per poder tornar a aquesta paret.

Pugem els 2 primers llargs fent reunions per practicar una mica, i en Pep V. obre el trosset del ressalt de gel. A partir d'aquí, la inclinació baixa una mica i ens desencordem per anar més ràpid per terreny més fàcil.
Abandonem de seguida que podem cap al bosc i de la part més baixa d'aquest un ràpel ens deixa a les pendents de neu que ens porten al fons de la coma.
Com que anem bé de temps, acabem la jornada al ressalt de coma de l'Orri a picar una mica de gel. Hi muntem un top-rope per fer-hi quatre pujades i practicar una mica d'escala en gel en un terreny fàcil.

L'últim cap de setmana de juny els socis del Matxacuca Quico (en qualitat de Pres

ident de l’entitat), en Pep, l'Enric, en Manel i en Sergi hem fet la cresta dels Besiberris.

Com que l'aproximació fins a la zona de vivac no és llarga, no cal matinar i sortim a mig matí de Santa Cristina i arribem vora les 4 al parking de la presa de Cavallers. Acabem de fer la motxilla, i com que volem portar poc pes i sembla que no hi hauria d’haver gaire neu deixem els grampons.

Fem la volta al llac sota un bon sol i comencem a pujar cap als estanys de Riumalo. De seguida comencem a guanyar alçada fins que arribem a la zona de l'estany (Riumalo o Malvasina segons el mapa que miris...). El vivac principal ja està ocupat així que anem pujant fins a trobar un lloc on puguem fer vivac tots cinc comodament. Al final però només trobem un lloc on poden dormir 3 i els 2 restants escampats al voltant. Fem nit en l’hotel de mil estrelles i ens llevem d’hora per començar a pujar.

Hi ha més neu de l’esperada i anem obrint traça fins a la canal de pujada del Bessiberri Nord sense massa prob

lemes. La neu està tova però s'aguanta bé.
Comencem a pujar per una successió de canals i sense problemes arribem al cim. Ni un núvol al cel. Fantàstiques vistes al massís de la Maladeta, agulles de Travessany....

Passada aquesta hi ha una placa vertical d'uns 3-4 metres amb un pitó al mig. L'escalem sense problemes i seguim crestejant fins arribar a una zona on muntem unparell de ràpels curts per tornar de seguida a enfilar-nos a la cresta. Arribem així al Bessiberri del Mig N i ja per zona més fàcil al Sud.

A partir d'aquí, toca fer flanquejos per la neu, cosa que sense grampons i en l'estat de la neu ens fa perdre força temps. De seguida que podem tornem a la roca per pujar tot grimpant (farts de neu) al Bessiberri Sud.

La idea és seguir fins al Comaloformo i la Punta Passet. En Manel, que ja els ha fet, decideix baixar cap al vivac, la resta tirem uns metres més, però el mal estat de la neu i sobretot l'hora, fa que girem cua i també baixem.

Amb els peus empapats arribem al vivac, mengem i recollim el material que hem deixat i tirem cap a la presa i cap al pàrking.

Hola, em dic Carlos i tinc tretze anys. Aquest any he pogut completar el circuit català de raquetes de neu juntament amb el meu pare. L'any passat no ho vam poder fer per falta de neu en alguns circuits, i només vam poder assistir a tres dels cinc que hi havia.

La primera sortida d'aquest any va ser a Tavascan. Allà vam conèixer a dos nois amb el quals vam fer amistat i varem fer totes les proves junts. La nit abans va nevar molt i ho vam gaudir.

La segona sortida va ser a la Vall de Núria. Per fer el circuit vam pujar al cremallera. Just aquell dia, coincidia amb la copa europea de raquetes de neu. El circuit arriba fins al pluviòmetre.

La tercera es va fer a Tuixen. Aquest cop vam pujar a la Tossa Pelada, la muntanya més alta del Berguedà i des d'aquesta muntanya es veia el Pedraforca pel darrera.

La quarta prova va ser a Cap de Rec. No hi havia molta neu, només hi havia glaç. Aquella nit vam dormir a la furgoneta i vam arribar als treus graus sota zero dins de la furgo.

La cinquena va ser a Arànser. Aquesta vegada ens van acompanyar la meva mare i la meva germana. Ens van obsequiar amb una samarreta tèrmica.

I la sisena i última de les proves va ser a Montgarri. Un poblet abandonat de la Vall d'Aran, però no ho està del tot ja que hi ha un refugi anomenat Amics de Montgarri. Aquella nit vam dormir en el pàrquing de l'estació de Baqueira-Beret.

En totes les curses ens obsequiaven amb regals i desprès també feien un sorteig de llibres.

A finals d'abril a Reus la FEEC farà el lliurament de premis a totes les persones que hagin fet sis, cinc o quatre curses.

Per setmana santa vam arribar amb molta neu a la població de Bourg Sant Maurice (Alps francesos). El primer dia vam estar esquiant a les pistes de Les Arcs esperant que la neu es fixés abans de tocar muntanya.

El segon dia vam anar amb cotxe fins a la població de Val d'Isere i d'allí fins a

una espècie d’urbanització que es diu le Chatelard (1879 m), on vam aparcar al costat mateix d’unes pistes d’esquí de fons. Ens vam endinsar esquiant amb les pells per una primera vall durant 1/2 hora i vam trencar cap a l'est per remuntar el Ruisseau de Cugnaï durant 3 horetes fins arribar al refugi guardat de Fond des Fours. Allí vam passar nit i pel matí, després de hora i mitja arribem al coll des Fous (2976m) on vam poder gaudir de vistes a glaciars .

Baixant vam recollir les coses al refugi i vam tornar al cotxe en vistes d'una imminent tempesta. L’endemà tornàvem cap a Sant Feliu enmig d'una nevada que no va parar de seguir-nos durant 150 k. Anàvem per l’autopista darrera de les màquines llevaneus.